A

Bon dia Albert, moltes gràcies per acceptar l'entrevista. Bon dia

​

Quant temps feia que estaves implicat amb Barcelona Acció Solidaria? Feia més o menys cinc anys que estava col.laborant amb ells fent cooperació. Sempre em va semblar que fer cooperació complementava una part de la meva activitat i podia projectar coses interessants cap a la gent. Feia cinc anys que estava amb ells i ja havia fet dues baixades a Àfrica abans. Aquesta va ser la tercera per tant jo ja era un veterà de la cooperació i dels viatges a la zona.

​

Algú us va advertir del perill que suposava viatjar a la zona? Abans de sortir fèiem les coses que normalment es fan, ens vam treure els permisos corresponents a les ambaixades a Madrid. Teníem els permisos per entrar a Mauritània, vam informar a l’ambaixada de Madrid del nostre trajecte. Estaven totalment informats. Una vegada estàvem a Nouadhibou, que és la ciutat del Nord de Mauritània de la qual varem sortir abans del segrest, i abans d’emprendre el viatge varem preguntar a les autoritats locals si la zona estava tranquil.la i si hi havia problemes. Ens van dir que no hi havia cap problema. A posteriori vaig poder saber que probablement algú de l’ambaixada de Mauritània va informar als nostres segrestadors del nostre trajecte i que potser algú també de les autoritats locals també ho va fer. O sigui que algú es va posar en contacte amb ells o en un cas o  altre.

​

Quan et  vas incorporar a la Caravana Solidaria? La caravana és un trajecte llarg. Surt de Barcelona i arriba a Senegal. El primer tram consisteix en creuar la península ibèrica, el Marroc i el Sàhara. En aquest tram hi ha pocs projectes. Al Marroc n’hi ha un parell. El gruix dels projectes eren a Mauritània, sobretot a Senegal i Gàmbia. La Caravana baixava el Sàhara Occidental per l’antiga Vila Cisneros1 a Dajla. Jo vaig baixar en avió a Dajla. La caravana ja havia creuat la península, havia fet tot el Marroc i havia entrat a mig Sàhara amb lo qual em vaig estalviar quatre o cinc dies perquè jo havia de treballar. Això de la cooperació ho treia de dies de vacances. M’incorporo a Dajla i allà vaig fer un parell de dies fins a arribar a Mauritània.

​

Quanta gent éreu a la caravana? A la Caravana Solidaria érem unes quaranta persones de tot tipus.

​

Ens situem al dia que vas arribar amb avió a Dajla i t’incorpores a la caravana. Bé, el dia que ens van segrestar era el meu segon o tercer dia a l’Àfrica. Tal i com he dit vaig arribar a Dajla, vam dormir-hi i desprès cap a a Nouadhibou. Hi varem fer nit i aquell dia vam treballar en un dels projectes que teníem. Vam sortir a la tarda en direcció sud, paral.lels a la costa, amb l’objectiu d’arribar a Nouakchott (480 km) a la nit. Estàvem circulant per la carretera, eren les vuit del vespre.

​

Estaveu escoltant el partit del Barça per la radio. Estavem escoltant el partir del Barça 2. La caravana estava composada d’uns 20 cotxes, el nostre era l’últim. Havíem parat a una gasolinera a repostar i allà és on ens havien localitzat. Ens esperaven allà. Al sortir de la benzinera el nostre cotxe va sortir l’últim i, per alguna raó, ens vam endarrerir uns 200 / 300 m amb lo qual érem la cua del convoi. Els segrestadors varen venir per darrera i varen agafar el cotxe de la cua.

​

Conduïes tu? Conduïa jo

 

De seguida vas ser conscient del què passava ? Va ser tot molt ràpid perquè en el moment se’m van posar dos cotxes al costat apuntant-me amb metralletes i vaig haver de parar. Varem tenir temps de dir alguna cosa per la radio però vaig haver de parar, baixar i en aquell moment mateix em varen disparar tres trets a la cama amb lo qual vaig entrar en un estat d’atordiment absolut. Pensava més en que m’havia passat, com estava i el dolor que em feia que no en les raons de qui eren aquella gent. Vaig pensar que eren bandits, no vaig pensar en cap moment que fossin terroristes islamistes. Al principi vaig pensar que eren bandits.

A partir d’aquí varem iniciar una fugida desert endins cap a la seva zona més segura. Al cap d’un dia, una conversa amb ells, em va desvelar que eren AlQaeda.

 

Com parlaves amb ells? En francès

​

Com van ser les primers hores de segrest? Les primeres 48 hores després del segrest varen ser de fugida cap a la seva zona segura. En aquest trajecte jo estava ferit, mot mal ferit i va ser una mica agònic. Vaig arribar al límit al final del segon dia sense haver menjat ni begut res. Al tercer dia estaven més tranquils. Jo crec que intuïen que l’exercit Maurità ja no els buscaven. Vam fer un trajecte d’una hora, ens varem instal.lar en una esplanada i varen començar a aparèixer altres cotxes 4*4 de gent d’ells. En un dels cotxes venia un metge, un metge de guerra, i allà varen començar a mirar-me els trets de la cama i a fer-me les cures. Era el tercer dia.

 

Avancem una mica. Com era el teu dia a dia aquells primers mesos? El dia a dia és molt complicat. Primer que em va costar molt de temps, mesos, fer-me càrrec de la situació. No m’ho podia creure, no volia acceptar-ho.

​

No erets conscient de que seria tant llarg. No perquè jo vaig passar dues fases. La primera fase es centrava en poder sobreviure físicament a les ferides que jo tenia a la cama. Quan realment vaig poder constatar que allò ho superaria al cap de dos, tres mesos, vaig començar a ser conscient de la meva situació a nivell més mental, més intel·lectual. Sempre tenia l’esperança que acabaria d’una manera més o menys immediata. Fins al cap de cinc mesos vaig tenir molta desesperança de que no acabaria mai i la veritat és que em movia una mica entre voler-me aferrar a la possibilitat de que  s’acabés i tenir por de la possibilitat de que no acabés mai. Era un sentiment dual que apareixia i desapareixia el mateix dia.

 

Estem parlant doncs que, després de cinc mesos, vas decidir que havies afrontar-ho d’una altra manera. Si, passada la fase física de les ferides i fent-me ja càrrec de la meva situació, arribes  a la conclusió de que has intentar adaptar-te malgrat tot, intentar buscar coses que et facin més portable el dia a dia. Vaig assumir que la realitat era la que era i havia de passar les hores de la millor manera possible, vaig començar a fer coses en l’àmbit creatiu

 

Et consideres una persona creativa? Si jo em moc molt còmode en la creació i sempre m’ha agradat molt imaginar, pensar, dibuixar. Crec que soc una persona d’idees, de projectes

 

Quina és la teva formació? Sóc Enginyers de Camins de formació i de professió. Sóc aficionat a l’art i m’agrada molt el dibuix. Els projectes, tocar projectes, generar-los a partir d’un territori. En aquell context doncs els vaig demanar una llibreta i un boli per poder entretenir-me. A ells, encara que sembli increïble, els arriba tot el que demanen. Varen considerar que no els suposava cap problema i em van proporcionar una llibreta, bastant cutre, i un boli també bastant cutre. Jo en aquella llibreta escrivia pensaments, feia llistes de coses que faria quan tornés, escrivia cartes a la gent que estimava i feia dibuixos de dos tipus. Uns eren de les coses que tenia al meu cap, els meus llocs. Casa meva, el camp, les muntanyes, Castell d’Empordà, La Molina. Però també em vaig dedicar a projectar coses que volia fer quan tornés.

​

Vaig dibuixar la platja de Nova Icària, vaig dibuixar la Vila Olímpica, casa nostra, vaig dibuixar Castell d’ Empordà, La Molina. Vaig fer projectes; un ascensor a casa els meus sogres, una distribució nova a la casa de La molina. Amb la meva dona, la Mònica, havíem comprat un terreny rústic per fer un hort però no havíem fet res, ens havia quedat penjat el projecte perquè jo vaig sortir d’escena. I em vaig dedicar a projectar l’hort que voldríem fer amb la Mònica amb la intenció de quan tornés el faria si o si. I em vaig prometre a mi mateix que aquell hort el faria. Ara ja està fet.

Els teus companys de segrest i els segrestadors, et deixaven en pau quan et dedicaves a escriure i dibuixar? Ni volien veure-ho, ni preguntaven, ni jo els ho ensenyava. De fet intentava fer-ho quan estava tranquil, quan no hi eren. Una mica d’amagat.

​

L’hort, l’has fet? L’hort, l’he fet!

​

És com el vas pensar i projectar? Doncs no. És el que ha pogut ser. Recordo que l’hort el vaig dibuixar i, com que tenia temps i imaginació i sabia que era un sòl rústic on no s’hi podien fer construccions que es veiessin, vaig projectar una espècie de casa subterrània.

​

La casa sota la sorra!? La casa sota l’hort! Vaig projectar una casa subterrània. Tenia unes estances per sota amb formes circulars com si fos la casa dels barrufets. I com que l’hort té un talús, un desnivell amb vistes al Montgrí, tota aquesta estança soterrada enfocada cap al talús mirava cap al Montgrí, cap a l’ Empordà, cap a la Plana. Sense que es veiés res des de fora, vaig projectar una casa subterrània amb unes estances Em vaig inspirar una mica en la casa que vaig veure del César Manrique a Lanzarote. És com una casa subterrània, amb uns forats.

​

Quan estàs a l’hort, hi penses? Si que hi penso. Penso que hagués sigut impossible fer el que vaig dibuixar. Però també que si m'ho haguessin deixat fer, hauria sigut molt interessant.

​

Creus que el fet de tenir aquesta creativitat, aquesta formació, aquestes inquietuds prèvies et van ajudar portar ho millor?Absolutament. Una de les coses que més em va ajudar a superar-ho va ser posar-me obligacions de coses que hauria de fer un cop tornés. Un projecte és la part d’una cadena que comença per una idea desprès un projecte molt bàsic, que es el que jo feia, després l’has de executar, l’has de realitzar. Com que un projecte és una cosa que té futur, jo anava comprant futur. En el moment que jo faig un esbós d’un projecte que vull fer, immediatament en el meu subconscient tinc pendent de fer això quan torni amb lo qual són fils que em lliguen al futur.

​

Tornaries a l’Àfrica? (pausa) Depèn de quina zona. Si fos segura, si

​

​

​

1. Vila Cisneros: (en àrab الداخلة, ad-Daẖila, "l'exterior"; en castellà Dajla  Ed-Daḵla) és una ciutat del Sàhara Occidental. Fundada per colons espanyols com a Villa Cisneros, va ser la capital de Río de Oro sota la colònia. El nom va ser donat per l’arabista Espanyol Emilio Bonelli. Durant molt temps, Villa Cisneros va constituir l'única presència espanyola al territori sahrauí. Durant els anys seixanta del segle XX, la dictadura de Franco va construir a la ciutat un dels tres aeroports amb pista asfaltada que existeixen al Sàhara Occidental, amb codi IATA: VIL EL País "Antoine de Saint-Exupéry relata en su libro Tierra de hombres la ocasión en que el fuerte ahora objeto de discordia le salvó la vida.En aquellos días, los últimos años veinte del siglo pasado, Villa Cisneros consistía en un fuerte y una pista de aterrizaje. La urbe que hoy conocemos como Dajla crecería a la sombra de esa construcción militar. El escritor acababa de incorporarse como piloto de línea a la Sociedad Latécoère, que cubría el trayecto Toulouse-Dakar. Instalado en "esa patria de viento y estrellas", había comenzado a escribir su libro más famoso, El Principito. Durante una de sus rutas nocturnas sobre el Sáhara se extravió. Había perdido toda esperanza de salvar la vida cuando bajo él apareció la señal luminosa del fuerte."

         Imatges Vila Cisneros

2.     Barça - Madrid al Camp Nou. Jornada 12 de la temporada 2009/2010. 1-0 Ibrahimovic